Anàlisi crítica de Toni Gonzàlez sobre els programes de mentoria per a artistes emergents en el sector cultural. Descobreix per què l'agenda de contactes és inútil sense un bastiment estrategic i com optimitzar els recursos mitjançant l'experiència sènior.
En l'últim any he tingut l'oportunitat de treballar en dos projectes que tenen com a objectiu donar suport al desenvolupament de les carreres d'artistes emergents. L'un a escala europea, Moving Matters (MM), i l'altre, a Catalunya, en el context del Pla d’Impuls al Teatre (PIT). Tant l'un com l'altre presenten trets comuns, els quals val la pena analitzar i d'on es poden extreure conclusions. Aquest anàlisi té un únic propòsit: desvelar les bondats i perversions d'uns programes necessaris, tot i que, com tot, si no s'aborden correctament, poden significar una pèrdua de temps i el malbaratament dels fons públics destinats a la cultura.
Dos programes per a la professionalització
Ambdós programes prioritzen dotar d'eines els artistes o companyies emergents de les arts escèniques per poder desenvolupar els seus projectes creatius de manera professional i amb resultats sostenibles en el temps. L'operativa resideix a posar a disposició dels artistes un professional expert o mentor que els guiï en els processos de desenvolupament en els quals estan involucrats. En el meu cas, es tracta, segons el cas, de la gestió de la mobilitat, el desenvolupament estratègic o la internacionalització. Amb tot, a MM la meva col·laboració tenia un nom ben sonor: “Business Training”.
La barrera de l'economia de mitjans: Les mentories grupals i a la carta
Com és habitual en el sector cultural, la falta de mitjans econòmics és la gran barrera, tot i que no l'única, que dificulta realitzar processos profunds amb repercussió duradora. En aquest cas s'opta per solucions més o menys imaginatives per salvar aquest escull. En el cas de MM es va optar per la més imaginativa o de major aprofitament dels recursos escassos: la mentoria grupal con seguiment individualitzat. Això significa mentories en tres fases: una primera fase en grup dedicat a la part més teòrica i a establir una metodologia de treball comú, una segona fase de seguiment de les iniciatives de manera individualitzada i la tercera fase de mentories individuals. MM va entendre molt bé que utilitzant una metodologia eficient d'intel·ligència col·lectiva també es poden obtenir molt bons resultats.
En el cas del PIT s'estableixen processos de mentories individuals, de curta durada, tot i que en temes diversos amb mentors amb diferent especialització. Aquestes últimes les he batejat com a mentories flash.
Mentories amb mirada estratègica
La reducció del temps de mentoria amb la finalitat de reduir costos o solucionar problemes molt concrets implica riscos que cal tenir en compte i no caure-hi. Primer de tot, un contacte molt curt amb el mentor dificulta desenvolupar un bastiment estratègic del projecte. Sense una mirada global, que inclou realitzar diagnòstics previs, difícilment es poden dissenyar projectes amb futur. Amb tot, l'error és la mentoria curta sense mètode, però una intervenció curta estructurada sí que és eficient per resoldre problemes quirúrgics. La construcció del bastiment estratègic hauria d'estar a la base de tot programa de mentories. Sense aquesta visió global l'ajuda es queda en mer voluntarisme.
Estratègia VS Agenda de Contactes
Un altre error és confondre la figura d'un mentor amb la d'una persona que té una bona agenda de contactes. Tinc la impressió que els programes de mentories concedeixen “títols de mentor”, especialment en distribució, centrats gairebé i exclusivament en tàctiques de venda directa i en l'aportació d'una àmplia agenda de contactes com a valor principal.
Encara que conèixer els mercats i els seus actors és molt rellevant, sovint es comet l'error de creure que el que les companyies i artistes necessiten són dades i contactes concrets. Com a consultor amb 40 anys d'experiència en el sector, sé que l'agenda és inútil si abans no existeix una visió àmplia i clara dels marcs on es mou, per exemple, la distribució. El valor real de la mentoria no és donar un telèfon, sinó ensenyar a construir un projecte que pugui créixer de manera sostenible en el temps i, al mateix temps, definir amb criteri per on i com s'ha de projectar.
Experiència sènior
Em preocupa que els programes de mentories redueixin la participació de consultors amb llarga experiència i una metodologia contrastada en favor de perfils més joves i tàctics. Això no només m'afecta a mi com a consultor sènior, sinó que envia un missatge contradictori sobre l'ambició d'aquests programes: volem companyies que sàpiguen "trucar a portes" o volem companyies amb un model de negoci sòlid i estratègic i que, a més, sàpiguen com trucar a les portes?
Crec que, com a consultor acreditat i amb una trajectòria dedicada a enfortir el teixit cultural, tinc el deure de traslladar aquesta inquietud. Els programes de mentoria perden una oportunitat d'or quan prescindeixen de la capacitat d'anàlisi i transformació que l'experiència sènior pot aportar.
Construir des de l'experiència
Els programes de mentoria són eines extraordinàries si es dissenyen com a estructures d'acompanyament real, i no com a mers repartidors de contactes. El teixit artístic emergent no necessita parxes temporals; necessita ciments sòlids para consolidar empreses culturals viables i amb projecció internacional. Optimitzar els recursos públics implica comptar amb metodologies contrastades i visions estratègiques de llarg abast. Només així transformarem el voluntarisme en sostenibilitat cultural. Resto a la vostra disposició per debatre i contrastar aquestes opinions, com sempre, a través dels meus canals de contacte habituals.